la persistència de la memòria
Aquesta por fantàstica
de perdre la memòria o la paciència
-moments que inevitablement arribaran un dia,
junts o per separat-, aquest neguit
fet de coses comunes i sentiments concrets,
tanta preocupació total per res,
aquesta febre de conservar-ho tot
en els arxius del cor
que sempre estan oberts,
on tothom entra i surt i fa i desfà
a pròpia voluntat;
aquesta ronda,
aquest moviment cíclic entre la meravella i el desencís,
aquesta confusió d’identitats
-permanència inestable,
inquietud permanent, supervivència
o il·lusió d’èxit contra el càncer del temps-.
Tot passarà:
demà no hi haurà res i ni la música
que ens ha sobreviscut
sonarà eternament,
però no t’amoïnis:
hi ha racons insalvables que es salvaran tot sols,
ressorts de realitat que obren finestres a l’esperança,
mapes de pols i pàtina que desvetllen secrets
i signes insignificants plens de sentit.
Els vells carrers de sempre, per exemple,
els llocs on vam aprendre a fer l’amor
o l’ombra, aquest assaig del nostre cos
fet de foscor i silenci.
Tots sols es salvaran i ens salvaran,
i mentrestant, el món,
s’obre cada mati com una flor
o una estranya colònia de corals.
Hàbit de nits
Quan vosaltres i jo
ens haguem dispersat per aquest món
que és com una camisa
quatre talles més gran;
quan enmig d’una obliqua diàspora de somnis,
de tot el que hem sigut o el que hem pretès,
pensem uns en els altres
i els altres en aquells
que ens varen deixar abans;
quan en altres salons, amb altres copes,
mentre sona altra música i es desfan altres ciris,
entre el fum d’altra marca de cigarretes
i els vapors d’altres vins
recordem certes coses impossibles
de desxifrar només mirant-nos
directament als ulls
i parlem a aquests altres de nosaltres
i amb un somriure més malenconiós que alegre
repetirem els noms tantes vegades dits
entre aquestes parets que ara ens acullen;
quan tot el que ara som sigui record
i en altres llits, en altres
sofàs amb manta o sense
descarreguem l’insomni
que és segell de la casa,
sabrem que ja hem viscut
el mateix tantes vides
dintre d’aquesta vida que per força
haurem de repetir-ho en les que ens resten...
Quan te’n vas
Et miro quan te’n vas:
no sento res.
No sento res:
ni ploro ni m’alegro
ni tinc calor ni fred
ni sento por ni joia
no sento res de res
-res més
que res-
i et miro mentre marxes,
mentre et perds:
observo com t’esborres,
com et fons
amb la resta del món
i sento que no sento més
que res.
És potser que la part
de mi que et necessita
encara no ha assumit
que ja no hi ets
o potser que la part
de mi que et necessita
no t’ha cregut en dir-li
“aquest cop sí”
o qui sap si la part
de mi que et necessita
ha après a viure sense tu i és ara
la que no et necessita,
la part que no sent res
mentre t’allunyes.
Et miro. Et veig fugir.
Ja no m’importa.
Et sorprendria
com em sorprèn a mi
aquest insòlit buit,
aquest no res
que no és res més que tu
o la part que roman de tu a les ombres
i totes les petjades del teu pas
per on ja no camino;
aquesta part de tu que no té nom
i mai serà cridada
potser ni en el record
que inevitablement
tindré d’aquest capvespre;
aquesta part de tu que ja no és teva,
òrfena com ho son sempre els comiats
quan mor el que quedava de nosaltres,
quan mor el que quedava d’un en l’altre,
quan mor el que de tu quedava en mi
i te’n vas i t’allunyes i et perds,
marxes
amb una part de mi que no té nom
i mai serà cridada
potser ni en el record
que inevitablement
tindràs d’aquest capvespre;
aquesta part de mi que ja no és meva
i que, per descomptat, tu no voldràs.
Creu-me: et miro i no sé si és que ja he mort
o he après a viure definitivament
sense fer del fracàs una tragèdia,
però no sento res:
ni ploro ni m’alegro
ni tinc calor ni fred
ni sento por ni joia
no sento res de res
-res més
que res-
i et miro mentre marxes,
mentre et perds:
observo com t’esborres,
com et fons
amb la resta del món
i sento que no sento més
que res.
No sento res de res.
Ho sento molt...
Papers
Diguem que no som vàlids fins que
algú té la feliç idea d’inscriure’ns
amb un nom i una data.
Cal el primer registre per acreditar-se
com a persona en acte, en acta, en
definitiva:
cal
apuntar-se en el llibre de visites del món
per jugar la partida.
Diguem que hi ha dos éssers que s’estimen;
diguem que son, a més, éssers humans
que volen fer constar que son parella;
posem -per fer-ho fàcil- que no son
immigrants il·legals ni homosexuals,
que no tenen cap judici pendent i participen
dels convencionalismes d’una vida
que és prou convencional per si mateixa.
Doncs aquesta parella exemplar
que vol deixar constància
del seu amor
-també, per què no dir-ho, assegurar-se
de que en cas de fracàs o viduïtat
hi haurà encara quelcom a que aferrar-se-,
aquests enamorats que volen ser-ho
als ulls de Déu, les ulleres d’un jutge
o el dit inquisidor de la família,
diguem que no son vàlids fins que acaben
amb tot el paperam.
Però diguem llavors que un cop superen
tota la burocràcia i els registres,
les amonestacions, els testimonis,
els “si vull” i les eternes
celebracions nupcials amb oncles ebris,
cosins desconeguts i àvies ploroses;
en arribar la nit, mirant-se als ulls, amb sort
aconsegueixen treure’s tota la roba,
dir “t’estimo”
i rendir-se
a la son en un somni de papers
ara que fer l’amor ja no és il·lícit...
Queda’t
Et diria
queda’t
aquesta nit
amb mi
però això és casa teva
així que si em dius
queda’t
aquesta nit
amb mi
només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada
queda’t
aquesta nit
amb mi
sense cap protocol
sense obstacles ni excuses
només
queda’t
aquesta nit
amb mi
jo et respondria
només una vegada
només mirant-te als ulls
una vegada
sense cap protocol
sense excuses ni obstacles
sense perdre un instant
una paraula
només una paraula
i passaria
aquesta nit sens lluna
aquesta nit sencera al teu costat
només si tu em diguessis
queda’t
aquesta nit
amb mi
només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada...
Ara que dorm la guerra
I
Fora el preu d’una vida tan ridícul
que d’ell en fes la mort la seva festa?
Qui treballa el dolor,
quin és el nom
de cadascú dels homes de fusell,
dels que han dictat
les ordres,
dels que executen mecànicament
-en el sentit més inhumà del terme-
aquestes ordres,
qui fabrica les bales, qui les bombes,
qui assenyala en un mapa el pròxim punt
on la sang envermellirà la terra i del cel plouran cendres?
Que surtin desarmats
dels seus amagatalls o que no dormin
cap nit sencera de les seves vides
fins demanar perdó a totes les mares,
fins enfrontar-se als ulls d’aquells que ploren
pels seus éssers perduts;
que no coneguin ni un minut de pau
aquests que l’han violada,
que no siguin
feliços un sol dia de les vides
que els hi queden per viure i que no tinguin
ni la satisfacció de morir aviat
per oblidar el que han fet.
II
Ara que dorm la guerra
despertem la consciència
de la pau.
Ara que dorm la guerra.
No parlo de la pau de les paraules
ni de la pau d’Utrech ni de Versalles
ni de la pau olímpica.
No parlo
d’una pau intermedi
ni d’una pau parèntesi
(pau
pèrrima)
ni d’una pau calent de guerra freda
ni d’una pau amb morts com les de l’ONU.
Ara que dorm somiant futurs inferns
aprofitem
el moment per inscriure’ns entre aquells
que no s’allistaran a cap exèrcit
per que mori
d’inanició la guerra quan desperti
i no trobi més carn ni més botxins
ni la llavor necessària de l’odi
ni l’excusa ni el moment ni l’espai
per incubar l’horror
que la nodreix.
Ara que dorm la guerra.
Ara que dorm...
la part de tu
Conec la part de tu
que és un miracle.
Vull conèixer
la part de tu on et neixen
els àngels que t’envolten
quan somrius...
Preguntes i respostes
Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.
Salvador Espriu
Poder fer-se preguntes
ja és en si una resposta.
Poder dir, per exemple, per què el sol
i per què la tardor, per què la pluja,
per què el rellotge i deu minuts d’amor,
per què no tornen mai les orenetes
o per què ens diem adéu.
Només el fet de demanar-s’ho explica
en bona part perquè
el sol i la tardor,
la pluja i el rellotge,
els deu minuts d’amor, les orenetes
que no tornaran mai
i explica menys
-encara que qui sap-
per què, per quin obscur misteri de la vida,
per quin motiu, per quina regla absurda
ens diem adéu
quan volem estar junts...
Dormint amb tu
Dormint, somiant amb tu, tenint-te a prop,
sentint-te, respirant-te,
obrint els ulls, mirant-te
sense gosar tocar-te
per por que siguis de cristall i perdre’t.
Una lleu ombra creua els teus ulls closos
per dintre
del teu somni de sucre.
Em dol pensar
que aquesta ombra sóc jo
creant un petit caos dintre el teu món.
Respires.
Respires i somrius.
Ets pell, saliva, llavis,
ets una geografia amb sang a dintre.
Ets vida i visc amb tu, de tu i per tu
aquestes hores breus
dels nostres cossos junts.
A fora hi ha la nit:
un univers de gel,
una poma podrida,
una extensió de càncers i morts i assassinats
i de gent fent-se mal
i de mitges llums orbes.
La nit és un malson.
Al marge de la nit estem tu i jo.
Tu t’aferres a mi
-nàufraga fada-
tot pensant que sóc fort i et protegeixo,
però ignores que és just tot el contrari:
ets tu qui em protegeix,
sóc jo el que et necessita:
ets el meu salvavides.
Tan feble sembles i em dones tanta força!
Es fàcil sentir com
les fosques ones d’aquest mar exterior
tan irreal i tan desesperant a un temps
es trenquen contra els murs plens de nosaltres.
No podran passar mai:
aquesta nit és nostra i ben guanyada.
Potser, desprès de tot, no hi ha res més,
però aquesta nit tinc ganes d’estimar-te,
de fer com si t’estimo,
de creure que ets una altra...
Mentre viatges
creuant somnis en els quals no hi participo,
jo estic al teu costat
dormint, somiant amb tu, tenint-te a prop,
sentint-te, respirant-te,
obrint els ulls, mirant-te
i abraçant-te ben fort per que no fugis...
Deu versos estúpids en forma de cançó fets per entretenir-me durant el viatge per por de quedar-me adormit i passar-me d’estació
By train, by car, by plane, by ship
sortir, allunyar-me, anar, fugir
by car, by train, by ship, by plane
aquesta força que m’empeny
by ship, by plane, by train, by car
a viure, a córrer, a marxar
by plane, by ship, by car, by train
de viatge en viatge em venc el seny
by train, by car, by plane, by ship
vuit son per tu, dos son per mi...
El que no et dec
Sé tot el que no et dec
i tot el que no has fet
per mi.
No et vull de nou
ni et trobaré a faltar
i si alguna nit
els records em traeixen
i els meus dits
pregunten pel teu tacte
i els meus ulls
et cerquen a les fosques i la meva
pell enyora l’encís càlid de la teva,
faré el valent esforç de no dormir
per no haver de somiar-te.
Sé tot el que no et dec,
on i quan no has estat,
quin era el preu
i quin el sacrifici.
Ara estic bé.
No puc odiar-te -no tinc dret
a odiar-te- ni vull fer-ho
per no donar-te més del que he rebut.
Ara que puc parlar amb la meva veu,
ara que tu no hi ets, sóc molt més jo
i he començat a edificar una vida
ja no sobre les runes d’allò nostre
que va morir fa temps,
sinó en una parcel·la de bell nou
sense clau per a tu.
Ha de trencar-se el temps
i desfer-se la Història
-no la història amb minúscula: la Història
del món en general- per que nosaltres,
tú i jo en particular, tornem a ser
com eren fa sis mesos o mil anys.
Sé tot el que no et dec
i sé que saps
que res no és mai per sempre
-ni tan sols
les ferides ho son-
i que hi ha deutes
que son menys dolorosos
si no es cobren.
No vull la teva perfecció imperfecta:
vull la perfecta imperfecció d’una altra.
Vull compartir tot el que no em pertany
exercint el meu dret a equivocar-me.
No et trobaré a faltar
i si alguna nit
els records em traeixen
i els meus dits
pregunten pel teu tacte
i els meus ulls
et cerquen a les fosques i la meva
pell enyora l’encís càlid de la teva,
faré el valent esforç de no dormir
per no haver de somiar-te...
Ship of fools
Cadascú amb el seu déu, amb el seu dol,
amb les seves preguntes, cadascú
amb les seves passions i amb els seus dubtes,
la seva veritat i el seu nom propi,
cadascú amb el que pot o amb el que té,
cadascú amb el que vol o el que li deixen,
cadascú amb el que sap o amb el que ignora,
cadascú essent com és o com el jutgen,
cadascú dos per tres, cadascú zero,
cadascú es cada qual, cada ell mateix
i cada part dels altres.
Cadascú amb els seus àngels i dimonis,
amb la seva il·lusió i els seus fantasmes,
amb la seva memòria, cadascú
amb els seus prejudicis i judicis,
amb els seus petits vicis i virtuts,
amb les seves nostàlgies i alegries i al·lèrgies,
la seva realitat i cadascú
interpretant com pot el seu paper
dintre d’aquesta nau que s’estavella
contra els esculls del temps en cada costa
de les vides alienes.(..)
cori·mori
Primer de tot
potser desprès
per últim
i sobre tot
tenint en conte
sempre
el cas és que
probablement
ja ho veus
no sé com dir-t’ho
ja m’entens
podríem
i si tu vols
qui sap si
tal vegada
o d’alguna
manera
si arribéssim
saps que vull dir
si et sembla bé
pensava
què ja que estem
no sé...
com t’ho diria?
Tan fàcil com això
Home só i és humana ma mesura
per tot quan puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n fareu una culpa més enllà?
Joan Maragall
Si només atansant la ma poguéssim
tocar allò que no es veu;
si amb un petit esforç, el mínim gest,
tinguéssim a l’abast la meravella, si fos
possible veure
sense res més que els ulls tot el misteri
i arribéssim a entendre la pluja, les llavors i la terra
i si a més de comprendre el sacrament de la unió de dos cossos
desxifréssim el trànsit de la mort,
aquesta estació fosca entre dues vides
sovint concorreguda i ocupada pels éssers estimats
que van tenir més pressa que nosaltres.
Si resultés que tot
fos al final tan fàcil com això,
arribarà el moment en que entendrem
perquè era tan difícil d’explicar-se
el que era tan senzill...
Wishing you well
Vull que cada moment
de la teva vida tingui
el segell d’un somriure.
Que cada minut sigui més feliç
que el minut anterior,
que cada dia
quan apaguis el llum per disposar-te
a dormir ho facis
amb la seguretat que l’endemà
serà encara millor.
No pretenc que siguis cega ni insensible
davant de les desgràcies alienes ni que et facis
impermeable a les males noticies, simplement
vull que siguis capaç de sobreviure tenint
força i donant-la
a aquests que et necessiten
com ara jo aquest vespre.
Moltes gràcies pel te.
No canviïs mai...
Tempesta d’estiu (morir de viure)
Podria saltar a fora descalç i nu per córrer
com l’animal que soc:
sento la vida
forçant-me les parets del pit per dintre,
volent sortir, esclatar, veure i beure la pluja,
cridar amb les mans enlaire
i mossegar el sòl verd i fer-me mal
amb les pedres humides,
omplir-me el cos de fang,
plorar sang sobre els boscos
i celebrar el miracle d’estar viu,
donar tot el que tinc -que sé que és poc-
per fer l’amor amb tu sota l’aiguat
cridant gràcies a Déu per estar viu,
frustrat per no poder volar, cridar més fort,
tenir més resistència per arribar més lluny,
feliç d’enfonsar els peus en el melic
de la immensa natura,
tan ple, ple, ple, ple de joia,
de salvatge alegria primitiva,
que potser moriria d’un atac
de cor, o sota un llamp,
súbitament/de sobte,
amb un somriure als llavis i amb la pell
plena de pels i fulles,
i seria
meravellós com res s’ha vist igual
que, en sortir el sol demà,
algun gos matiner em trobés jaient
sota un roure
amb el cap
dolçament reclinat, com en un somni,
amb cargols als cabells,
amb els peus fets arrels,
branques als dits i amb el pit vestit d’heura,
amb una flor a la boca i amb els ulls
inflamats d’emoció
amb totes les constel·lacions
a dintre...
